AMB LA INSEGURETAT PER BANDERA

 

En aquesta vida tenim ben poques seguretats: «l’única seguretat, l’arrelament dels meus dubtes» -diu Raimon. I sí, justament, una de les coses que més ens abelleix com a éssers humans que som és la col·lecció més o menys completa de dubtes que ens acompanyen al llarg de la nostra vida. De fet, de segura, només n’hi ha una de cosa i és que un bon dia deixarem aquest món, i encara aquesta és del tot incerta... no sabem ni la data, ni l’hora, ni de quina manera.

 

La nostra inseguretat flueix entre dos vessants: per una banda la nostra percepció, que és incompleta i no ens permet abastar tot l’espectre de la realitat i, per l’altra, la sensació d’estar sols, desprotegits, de dependre només de nosaltres mateixos.

 

Tot plegat, ens fa passar molta part de la nostra vida intentant trobar crosses que ens donin un mínim d’estabilitat per suportar aquesta corda fluixa i, sovint, ho fem aferrant-nos a coses passatgeres o materials que, bo i donar-nos una falsa sensació de seguretat, ens allunyen de la nostra veritable comesa que és viure feliços fent feliços els altres.

 

L’antídot de tot plegat és la confiança d’estar en bones mans, de no estar sols, de l’existència de tot un univers que ens protegeix i ens agombola. De fet, la millor recepta és deixar-se anar en els braços de la vida i deixar-se embolcallar per la incertesa, assaborint cada moment com si fos el darrer, com a únic mitjà per esdevenir persones amb tot el sentit de la paraula. Hem d’aprendre a caminar per la corda fluixa sense que això ens neguitegi, en la confiança que mai no ens ha de mancar res i que la vida ens dona a cada moment allò que ens cal per avançar. És un fet indiscutible que cada una de les situacions que ens toca viure representa una nova lliçó i que, sovint, aprenem més coses de les situacions difícils que no d’aquelles que ens són plaents.

 

L’habilitat de viure el moment present acceptant la realitat tal com és, sense voler-la manipular, sense barallar-nos-hi, fa que la nostra vida llisqui suaument pel camí correcte . El nostre nivell de consciència no ens permet saber què és el millor per a nosaltres, però sí que sabem que el procés de la vida té un sentit únic per a cada persona i que val la pena extreure’n el màxim aprenentatge.

 

La família, la parella, els fills, la feina, els béns materials,... són fets circumstancials i, per tant, no són una fita en sí mateixos, sinó el mitjà per trobar-nos amb els altres i poder exercir la nostra comesa primordial, que no és altra que estimar-los apassionadament i gratuïta.

 

No deixem que res ni ningú ens neguitegi, impedint-nos lliscar pels esdeveniments sense judicis, sense reticències, sense posar portes al prat. Cada circumstància, ens agradi o no, va acompanyada de grans veritats que ens ajuden a enfocar el nostre camí. Les pors, els neguits, els dubtes i les inseguretats només serveixen per frenar la nostra vida, impossibilitant-nos ser nosaltres mateixos.

 

Regina Ferrando i Ferran

30 de juny de 2016